(Esquimales por D. Caplunik)
Eren terres inhòspites i salvatges, cobertes de neu, encara que mai nevava. El sol matinava amb capricis arbitraris: algunes vegades només uns instants, altres ni tan sols apareixia, i mai proporcionava ni una mica d’escalfor.
La família esquimal vivia en un
iglú, al peu d’una vall rodejada d’agrestes muntanyes de gel que creixien sense
parar. Allà s’escoltava un so constant i metàl·lic i quan s’aturava,
inesperadament, arribava el desgel i arrasava muntanyes, turons i llogarets,
convertint el paisatge en un desert blanc sense sorra.
Les llegendes de l’àvia esquimal
contaven que, molts somnis enrere, a l’arribada dels primers homes, es va
produir un desgel etern. Va durar tant de temps que inclús aparegué vegetació i
uns insòlits animals de sis potes arribaren, amb una closca a l’esquena i unes
afilades pinces a la mandíbula. Però la primavera
se n'anà com havia arribat i sorgiren de nou els icebergs, lapidant fins a
l’últim brot i sepultant als estranys animals sota impenetrables capes de gel.
Un dia, la família esquimal va
decidir anar-se’n de la vall per explorar més enllà de les serralades. Per
camins desconeguts i parets escarpades, viatjaren durant somnis fins arribar al
que cregueren la fi del món. Van descendir per l’última muntanya i, al peu de
l’última vall, el van veure: era un palau colossal, que mesurava cinc-cents
homes, tenia parets d’un material tou i desconegut, cobertes de jeroglífics i
colors llampants. Era tant colpidor que la família esquimal avançà fins a les
seves portes, on unes lletres gegants els invitaven a entrar: centres de lluç Pescanova, deia.
Ingenus, penetraren.
No hay comentarios:
Publicar un comentario